MIR GERIBERT, EL PRÍNCEP REBEL.

Rebre la noticia de que aquella novel·la que sempre havies volgut escriure s'ha publicat, que algú ha aconseguit fer realitat un projecte que tenies en ment, et fa aflorir moltes sensacions contradictories. Això es el que em va passar quan vaig descobrir l'edició d'una nova novel·la ambientada en el Penedès històric, en concret una novel·la històrica local: Mir Geribert, el príncep rebèl. El primer sentiment que va aflorar sota la meva pell va ser la tristor i seguidament una dosis d'enveja; tristor per no haver sigut jo qui aconseguís portar endavant aquesta obra i enveja per l'autor que havia complert un dels meus projectes més ambiciosos que tenia en ment. Però després d'això varen apareixer nous sentiments més gratificant, aviat van sorgir l'alegria i unes ganes enormes d'endinsar-me en la lectura, per fi algú havia decidit escriure sobre Mir Geribert, un dels personatges més importants de la història medieval penedesenca i calia tenir la ment oberta per descobrir el què m'esperava.

Decidit vaig anar a comprar-me el llibre amb la intenció d'endinsar-me en les aventures d'en Mir Geribert i descobrir alguns tresors entre les seves pàgines. No obstant, tot i tenir l'obra a l'abast, vaig contenir les ganes de llegir-la. Abans volia estar en la presentació de l'obra feta pel mateix autor. Així doncs, amb l'obra sota el braç em vaig encaminar al Consell Comarcal de l'Alt Penedès amb la il·lusió de formar part de l'inici d'una lectura profitosa.

La presentació no va ser el que jo esperava. En un moment vaig estar transportat als anys en la que era un estudiant universitari de la facultat d'història. Unes de les persones convidades per fer la presentació del llibre era una porfesora medievalista que, amb molt bona intenció, ens va fer una classe magistral de principis de l'edat mitjana i les característiques de les terres de frontera en aquella època. Aviat la presentació es va perdre en qüestions tècniques que, per una persona no acostumada a la ciència històrica, feia que el discurs es fes etern i aborrit a més de que em va resultar força pedant les contants floretes llençades a l'autor tot i que es reconeixía que en alguns punts no havia sigut del tot rigurós.

Quan li va tocar parlar a l'autor la cosa no va millorar, aviat es va perdre en agraïments als històriadors presents a la sala, als editors i familiars que havien fet possible l'obra, no va trigar en perdre's en tecnicismes i dir les mateixes coses que ja havia dit la experta. Em va donar la sensació que el llibre que tenia a les mans no era realment una novel·la històrica sinó més aviat un llibre sobre la història de la Marca Penedesenca centrada en la imatge de Mir Geribert, en la presentació l'autor semblava més pendent d'agradar als historiadors i historiadores que hi havia a la sala que captar l'atenció dels possibles lectors que poc o res entenen sobre tecnicismes medievalistes. Certament vaig sortir de la presentació força decepcionat.

Vaig trigar un mes o dos en començar a llegir l'obra, les males sensacions que m'havien deixat la presentació de la novel·la va fer que mirés aquella obra amb cert recèl. No em considero un gran lector però si que puc dir que molt poques vegades he deixat a mitges o sense llegir un llibre, almenys no concientment, i que segueixo un cert protocol a l'hora de valorar un llibre abans d'endinsar-me a les seves pàgines.

Si l'obra es una novel·la històrica vaig amb molta cura a l'hora de valorar. Com llicenciat en història m'hi fixo molt en els detalls històrics d'aquests tipus d'obra, però en cap moment en sóc un perfeccionista, entenc que en moltes ocasions s'ha de sacrificar tecnicisme històric o algunes dades per fer més atractiva la lectura o deixar fluir la narració i la trama. A diferència de molts dels meus col·legues sóc un gran defensor d'aquest genere literari ja que trobo que es una manera molt bona d'apropar a la gent a la història.

El que primer miro al tenir una novel·la històrica a les mans es l'autor. Un dels problemes de la nostra disciplina és que no interessa a la gent, la troben aburrida i això es degut a que molts dels grans historiadors i historiadores no saben escriure història, creec que es important que els historiadors i les historiadores tinguem nocions de com escriure un text per fer-lo atractiu a la majoria de la gent. Els escriptors que volen escriure una novel·la històrica, pel contrari, cauen en el parany de intruduir dades incertes, allunyar-se de la realitat de manera alarmant a favor d'una trama, es per això que un escriptor ha de tenir conèixements necessaris sobre l'època que vol escriure o, si més no, assesorar-se amb experts que de ben segur el podran ajudar.

Així doncs em vaig trobar en el primer problema al veure qui era l'autor del llibre, en Josep Tort Miralles. Em trobava davant de la seva primera novel·la, no era escriptor i pel que podia veure en la contraportada era un molt bon aficionat a la història local. Davant d'això em va sorgir una pregunta, si sempre que m'enfrontava a una novel·la històrica mirava si l'autor era un històriador convertit en novelista o un novel·lista convertit en historiador... Qué passa doncs quan un autor d'una novel·la no es ni escriptor ni historiador?

La meva ment va recordar ràpidament l'estranya presentació on vaig poder veure a l'autor, era la única referència que tenia d'ell. La primera impressió que vaig tenir era d'una persona correcte i acostumada a parlar amb públic, una mica massa segur de si mateix per ser la seva primera novel·la i certament molt ambiciós, recordo que va dir que aquesta seria la primera de tres novel·les que tenia en ment. Potser el que el va salvar va ser el fet de que era l'alcalde d'Olèrdola. Creec que quedava molt clar que el càrrec havia influit, i molt, en la recopilació d'informació d'aquest personatge que va tenir el seu centre d'operacions en l'antiga ciutat d'Olèrdola, això em deixava més tranquil ja que, tenint en compte que molt possiblement l'autor,  gràcies al seu càrrec, havia tingut accés a informació de primera ma i assesorament d'importants coneixedors en la materia de la història local, el llibre no tindria cap macança tècnica important.

Així doncs, després de sol·lucionar la primera sopresa per l'autor del llibre, començava a llegir l'obra. I de seguida hi vaig trobar cinc aspectes negatius.

En Josep Tort Miralles tenía els ingredients perfectes per fer una novel·la plena d'intriga, confabulacions i acció trepidant. En Mir Geribert era un noble de frontera enparentat amb la familia comtal i vescom

tal que va revel·lar-se contra el poder cada vegada més important del comte de Barcelona per crear una espècie de regne intermig entre els comtats cristians i els petits regnes musulmans de l'altre banda de la frontera. El personatge en si era un element atractiu i ple de posibilitats que podía anar de l'estratega hàbil i valent, fins el tossut noble de frontera incult i violent. Tanmateix el que trobareu en la novel·la no serà cap d'aquests dos estereotips.

Una de les coses que cal destacar positivament sobre la novel·la és la utilització del narrador en tercera persona, l'autor de l'obra es testimoni del que passa en tota la novel·la i en molts casos en forma part, aquesta iniciativa em va agradar molt i es un aspecte molt positiu a tenir en compte.

El primer aspecte criticable de la novel·la es la quantitat d'informació històrica introduïda amb calçador en la trama. Es nota molt que l'autor sap d'història i vol fer-ho saber al lector com sigui. Aprofita qualsevol oportunitat per parlar sobre aborrits aspectes tècnics que no deixen avançar la trama i fa feixuga la lectura fins a extenuar-te. El resultat es que el text acaba explicant aspectes que no són importants per l'evolució de la història i que no han de ser-hi si el que pretenem es entretenir a aquell que esta llegint i que busca una mica d'acció o que certs aconteixements flueixin. El resultat es la impressió de que algú està intentant escriure un llibre d'història enmascarant-lo de novel·la amb la intenció petulant de fer veure que sap del que parla quan, en principi, això no es necessari.

Conforme es va llegint poc a poc t'adones d'un altre important fallo. La falta total d'ordre en la trama, es a dir, la inexistència de tota estructura narrativa amb Presentació, Nus i Desenllaç (aquest és el segon aspecte negatiu de l'obra). L'autor vol explicar moltes coses de la vida d'en Mir Geribert i es perd en històries petites que estan lligades entre elles per un fil prim que, avegades, es inexistent. En moltes ocasiones es comença una d'aquestes històries, que semblen molt interessants, i de cop i volta tenen un final sense cap motiu aparent i sense enllaçar-se amb un altre capítol o aconteixement de la narració. Certament es perturbador i fa que, en moltes ocasions, et desesperis i t'ensopeixis en la lectura al veure que tot el que has llegit no ha servit gairebé per res. Personalment dona la sensació que l'autor no ha parat esment en fer atractiva la fluidesa de la narració i que sembla haver escrit varies històries per separat i, després, les ha lligat com bonament ha pogut amb la intenció de no llençar-ne cap, algunes se les podia haver estalviat.

Com a escriptor aficionat sempre he tingut molt clara una cosa i, després de llegir alguns comentaris d'autors consagrats, puc dir que es cert. El personatge que apareix en una novel·la t'ha de despertar moltes emocions: l'estimes, l'odíes, el detestes, l'adores, el mitifiques... Has de pensar que els sentiments que tu tinguis vers el teu personatge els tindran els lectors i, a això em refereixo quan dic que altres autors ho diuen, el pergonatge arriba a agafar tanta força que al final acaba per dominar al seu creador. Un altre aspecte decepcionant de l'obra es el narrador que alhora es un dels personatges més importats de la novel·la.

Una obra que es diu Mir Geribert, el príncep rebel dona una pista molt clara de qui és el personatge principal però aquest, tot i que es pot dir que es un personatge cabdal, esta a la par del narrador en importància. El narrador resulta ser un pagès al que el mateix Mir recluta per fer-lo servir de... en realitat no queda gaire clar perquè els fa servir, amic, conseller, guardaespatlles... Resulta poc creíble i, en moltes ocasions distant amb el lector, en la manera com explica les coses, amb multitud de tecnicismes i sense parlar dels sentiments propis que te en algunes ocasions. L'autor, com explica al final del llibre, no profunditza en els detalls i característiques del personatge ja que vol que sigui el lector qui s'imagini com és. Però la falta de detalls fa que, en certa manera, es deshumanitzi en molts aspectes i resulti un personatge distant que no acaba de despertar la simpatia necessaria per tal de que el lector vulgui imaginarse'l o empatitzar amb ell mateix.

Des del punt de vista històric costa molt de creure que un simple pagés esdevingui un dels íntims d'un noble de la Marca, apart de que es inverosímil que aquest personatge en si mateix sàpiga escriure, llegir i sigui conèixedor dels pensaments filosòfics i intel·lectuals de l'època fins el punt en que s'avança en aquests pensaments en el temps, com si la mentalitat d'aquest pagés amic d'un noble estigués fora de temps i de lloc. Realment un dels principals defectes de la novel·la és el narrador-protagonista que l'explica, cau en repeticions d'aspectes que apareixen continuament en la novel·la que el fa realment pedant. Només es salva al final de l'obra quan, una vegada es desenpallega del "personatge principal", es a dir, Mir Geribert, es torna més humà i íntim però, tot i així, caient en el parany de repetir-se fins la sacietat.

Veureu que m'hi he estat molta estona parlant del narrador-protagonista present en tota l'obra, el quart aspecte negatiu es el mateix personatge principal, en Mir Geribert. Pensar que l'autor de la novel·la, en Josep Tort Miralles és alcalde d'Olèrdola no es d'estranyar que estimi la seva zona i en vulgui parlar sobre les seves grans virtuds, en aquesta novel·la ens fa un repàs molt important sobre els diferents castells del Penedès i es interesant des del punt de vista turistico-cultural (un punt molt positiu que cal remarcar en l'obra). Però l'autor cau en un parany perillós quan parla del personatge cabdal de la seva obra. En Mir Geribert es mitificat fins la sacietat transformant-lo en un esser culte, refinat, amic de la pau i la justicia, enemic de la violència, proper a la gent del poble i altres atributs que, sota el meu parer, costa d'enmarcar en una terra de frontera del segle XI.

El narrador descriu en Mir Geribert com un personatge perfecte que sembla que sempre tingui la raó i conéixedor de la filosofía de l'època. Al igual que passa amb el narrador-protanista aquesta mitificació fa que ens presenti un Mir Geribert deshumanitzat fins l'extrem, com a lector no empatitzo amb ell i és molt poc probable que el veritable Mir fos d'aquesta manera. En una terra de marca on posiblement hi haguessin més d'una acció violènta per part dels cristians i dels sarraïns, dubto molt que el noble més important d'aquelles terres fos un amant de la lectura i els aburrits debats filosofics o de pensament. Jo imagino un Mir Geribert fort, valent, acostumat a tractar amb la violència i sense cap mena de por en utilitzar-la si es menester. En Josep Tort ens presenta un personatge apocat, sempre apunt per discutir les coses per la via diplomàtica endinsant-se en aborrides explicacions sobre pensaments humanistes poc probables en aquella època, incapaç de agafar una espasa per salvar el que li pertany per dret o per enfrontar-se als seus enemics, sempre preocupat pel benestar d'uns pagesos que son els seus vasalls i li deuen obecidiència. Des del meu aprer el personatge de Mir podria ser més trepidant i molt més aventurer i no un, perdoneu per l'expressió, figaflor incapaç de reaccionar com ho faría qualsevol noble de l'època. Verdaderament no es la imatge que jo tenia d'un príncep rebel.

Per últim, la cinquena mancança en l'obra, és la total carència de aventures. Cap duel amb espases, persecució, assessinats o amenaces velades. Aquests aspectes, que haguessin resultat molt coherents dins de la trama encara que no fossin reals, serien un punt a favor de la novel·la. La seva inexistència fa que l'obra sigui encara més aborrida, en canvi l'autor no perd l'oportunitar d'introduir una aburrida conversa amb l'important abad Oliva, conversa que molt possiblement no s'hagués dut a terme a la realitat, en canvi es incapaç d'introduir una baralla entre nobles, la mort d'un dels personatges secundaris importants o una persecució o robatori de cert pergami important. Verdarament a l'obra li falta una certa dosis d'acció i li sobra molt, motíssim, les converses sobre pensaments filosofics i l'explicació de tecnicismes històrics que no entreten al lector.

Després de veure totes aquestes mancances puc dir que la novel·la no havia complert les meves espectatives i molt menys les de l'autor que, tal i com ell diu al final de l'obra, "Si el lector el troba entretingut i divertit, i considera les hores invertides en la seva lectura com a ben aprofitades, em donaré per satisfet", res més lluny de la realitat. I es cert quan parla de que "Aquest llibre no vol ser ni un assaig disfressat. ni un estudi històric novel·lat", al no fer cap de les dues coses ha aconseguit crear una obra de dificil lectura que potser es una mescla entre l'assaig i l'estudi històric novel·lat que no pretenia fer. He de dir, en defensa d'en Josep Tort, que em va agradar molt la nota de l'autor que fa al final. Sembla ser que demani perdó per alguns fallos de l'obra i això mereix un reconeixement, en certa manera va salvar el fet de que hi dediques hores a la lectura de la seva primera obra.

En definitica i com a conclusió final la novel·la Mir Geribet, el príncep rebel es una novel·la històrica que no passarà a la prosperitat en cap dels seus aspectes. Esta plena de tecnicismes aborrits que no venen al cas, hi ha una inexistència de Presentació, Nus i Desenllaç, el narrador es poc creíble i resulta pedant, el personatge principal es mitificat fins a transformar-lo en una espècie d'heroi mitològic dificil de encaixar-lo en la realitat i hi ha una total carència d'aventures. No recomano la seva lectura com a novel·la però si per aquells interessat sen aspectes més històrics i tecnics sobre el Penedès Medieval. Per mi ha sigut una de les novel·les històriques més aborrides que he llegit en molt de temps.

Però, com sempre, aquesta és la meva modesta opinió.